Voldria, però no puc. Els voldria obrir els ulls i fer-los veure el que jo veig, però no puc. Voldria que, passada la ràbia, la frustració i la pena, fossin capaços de volar i mirar-se des de dalt, amb perspectiva, com jo els veig.

Però no puc.

Voldria posar-me al seu lloc i ells al meu perquè em consolessin, per gestionar jo i no ells tota aquesta ràbia, aquesta frustració i aquesta pena. Perquè jo no la sento. Perquè estic serè, amb la consciència tranquil·la. Perquè em sento satisfet de veure en allò que s’han convertit després de tot.

Però no puc.

Els voldria mostrar com em sento de feliç en veure com un grup de persones s’ha convertit en un equip d’èxit; en un equip d’amics, en una família, però d’èxit.

Voldria, però no els puc fer veure el que un entrenador sent quan tanta gent es bolca amb els seus jugadors, amb el seu equip. Quan tants rivals, per una vegada, es converteixen en admiradors i seguidors pertinaços d’un joc atractiu, dinàmic i divertit. Perquè, malgrat els cops, les petites derrotes d’una pilota caiguda o un placatge fallit, ningú no podrà negar que es diverteixen jugant. Ho han fet sempre i ho continuaran fent, quan passi el temporal.

Voldria que entenguessin que han fet passos de gegant per arribar fins aquí. Que han crescut com a jugadors, com a equip. Que han esdevingut persones admirables i amb un gran sentit del sacrifici, de l’esforç, de la lluita. Que arribar on han arribat ha estat conseqüència del seu grandíssim talent i dedicació.

Però no puc.

Voldria convèncer-los que la nostra confiança en les seves capacitats mai no va ser una fanfarronada. Que mai no els mentim per perseguir impossibles. Que em creguessin quan els vam dir una vegada i una altra que es podia, que sempre hi ha una oportunitat i que mai s’abandona per mínima que sigui l’esperança.

Sí, ho sé. Sé que les victòries no necessiten excuses ni tantes justificacions com les derrotes. Però estaria enganyant-los si no intentés fer-los veure el que jo veig: que a les derrotes hi ha una infinitat de petites i grans victòries; que, per perdre, cal tenir l’oportunitat de guanyar, i només ells van arribar a aquesta compromesa cruïlla.

Ho vaig intentar, però no vaig poder, mentre les llàgrimes corrien per les cares, reconèixer l’orgull que ha significat per a mi poder ajudar-los a sentir que lluitar per plantar una pilota darrere de la línia o passar-la entre els tres pals, valia la pena; demostrar-los com n’he estat afortunat al poder ajudar persones tan valeroses a perseguir els seus somnis, les seves metes i creant-ne d’altres que ni sabien que podien assolir.

Voldria, però no els puc agrair més el seu suport, el seu compromís, la seva dedicació; per deixar-nos ser els seus guies i companys en una petita part de la seva vida dins i fora del camp. Però no puc, perquè si alguna cosa hem pretès amb tant ímpetu és que fossin ells, i no nosaltres, els que gestionessin el control del seu equip, del seu joc i de les seves decisions; que fossin ells, i no nosaltres, els que descobrissin la grandesa de créixer jugant.

Gràcies per deixar-nos ser els vostres acompanyants en aquest sorprenent descobriment.
Fede Gómez 4/5/2022