El partit del passat 12 de desembre va ser un partit molt especial. El nostre capità Josep Raya, comunament conegut com a Parets, complia el seu 150 partit jugat lluint els nostres colors a Divisió d’Honor B.
Encara no coneixes a Parets?
El nostre pilar va néixer a Mollet al setembre del 87. On des dels 13 anys va començar a jugar a handbol, esport en el qual segons ens explica no destacava per la seva coordinació. No va ser fins a la universitat que va conèixer el rugbi, gràcies a la UB, amb la qual van guanyar un campionat d’Espanya. A la UB va conèixer a diversos jugadors del Sant Cugat, els quals li van convèncer perquè s’unís al club.
Des dels inicis Parets ha estat molt implicat amb el club. Durant molts anys va estar entrenant al nostre sènior femení, quan no gairebé no arribaven a les 12 jugadores, i va ser un dels quals va ajudar les noies a arribar on estan ara.
Què recordes del teu primer partit en DHB?
Bé… en aquest aspecte el meu debut a DHB va ser una mica peculiar. Jo jugava en l’equip que va aconseguir l’ascens nacional, però just mentre celebràvem que havíem ascendit li vaig explicar a l’entrenador, Jordi Justicia, que a l’any següent me n’anava d’Erasmus i que no podria jugar. Vaig tornar per Nadal i em vaig fer la fitxa per a jugar els quatre partits que encaixaven per dates, vaig jugar el primer amb el B i el mateix dia el Montme (Jordi Segura) es va trencar tíbia i peroné. Així que la setmana següent estava jugant contra el Barça a la Teixonera, havent perdut com 20 quilos respecte a l’any anterior i sent atropellat pel ritme del joc.
Què li diries a les pròximes generacions que pugin al primer equip?
A la vida es guanya i es perd, cal fer les coses perquè s’estimen, no perquè generen una victòria, un trofeu, una medalla. Aquesta bogeria la dic perquè molts jugadors de les categories inferiors viuen en una fantasia de rugbi, que no es correspon amb el rugbi de sènior. Estan acostumats a guanyar i a fer-ho amb facilitat. Quan arriben i es troben amb la nostra realitat hi ha alguns que es rendeixen i ho deixen i alguns que prenen el repte. Amb això em refereixo tant a resultats d’equip com al fet de ser suplents i haver de guanyar-se el lloc en un equip, quan fa 10 anys que són titulars en categories inferiors. Amb esforç i treball dur al final s’obtenen recompenses.
Quan et vas adonar que el rugbi i especialment el Sancu, havia de formar part de la teva vida?
Com en totes les històries de vell, diré que aquestes coses no són decisions ni actes dels quals un és plenament conscient. Com si no formés part de la meva pròpia vida, jo senzillament he anat fent, mai hi ha hagut un moment trencador, hi ha un moment en el qual passes la major part del temps i on vols que les coses vagin sempre bé.
Com creus que ha evolucionat el rugbi des del teu inici fins ara?
El primer que ha de quedar clar és que jo vaig començar a jugar amb 19 anys, és a dir només fa 14 anys. De totes maneres, jo veig alguns canvis, tots orientats a la seguretat, a treure el hooliganisme i a fer el joc més vistós.
Per a mi, per sort el rugbi no ha canviat tant, ha canviat la vida, abans podia dedicar-me a entrenar dues hores cada dia, a més dels entrenaments al camp. En aquest moment, compleixo amb els entrenaments al camp i si tinc sort puc afegir alguna cosa més, per a poder aportar i gaudir, però ni des de lluny és tot el que m’agradaria.
Què significa el Sant Cugat per a tu?
Deixant de costat el vessant esportiu, és un lloc d’amistat, on he conegut gent genial als quals, a sabent que ningú de la meva família llegirà això, els tinc en més estima que als meus propis familiars.
Agraïm a Parets el seu temps dedicat a aquesta entrevista, i la implicació en el nostre club i des d’aquí li desitgem tota la sort en aquest gran esport, el rugbi.
Un cop Santcu, sempre Santcu.