La lliga ha començat, i a casa i amb gent a les graderies, i amb el bar obert, i amb un tercer temps una cosa pobra per oxidació pandèmica, però almenys incipient. Sorgeix un ritme exigent per a tots i cadascun dels components de l’equip, hi ha errors, malapteses escenogràfiques, oblits i altres herbes. Saber assemblar la logística de tota la complexitat que requereix posar dos grups de jugadors en competició que formen un sol equip és el desafiament. El nostre Staff tècnic busca definir l’estratègia a última hora, crear una certa ansietat a favor que ningú es relaxi, a favor que tots sentin que guanyar-se l’A serà per a aquells que assisteixin, que progressin, que no dormin en el talent adquirit, la maduresa en joc o l’acostumament a les cares conegudes. Es premia l’actitud entre altres valors, les ganes de créixer, d’ajudar l’equip a conquistar les seves metes, a integrar-se i integrar. I el B, no és una altra cosa que l’àrea on han de temperar-se aquells jugadors que per la seva joventut, el seu propi procés d’aprenentatge, el seu caràcter i confirmació els donarà oportunitats de desenvolupament, d’estar a l’A, o simplement de gaudir de l’esport formador que han decidit per a les seves vides.
Això és rugbi, un conjunt de valors posats en joc on l’única cosa indispensable és l’actitud, tota la resta s’aprèn, però el foc interior que encén el procés evolutiu és, sens dubte, l’actitud. La predisposició a progressar dóna per descomptat el sacrifici, el respecte al procés individual i col·lectiu. L’assembli es fa rocós, en el camí sorgeixen les limitacions pròpies i alienes i les preguntes àcides envaeixen la processó interna: “estaré a l’altura?”, “seré un jugador B per sempre:?, “aquest és el meu esport o sóc aquí pels col·legues de tota la vida?”, “baixaré de l’A pel meu pobre acompliment?”, “faré el clic enguany o seguiré en les mitjanies del no puc?”, “guanyaré musculatura, em sentiré més segur?, “m’observaran per fi per a la catalana?”, “Vindran els meus pares a veure’m?”, etc, etc, etc… Les sensacions entusiasmen un dia i boquegen fora de l’aigua un altre, repten en un moment i floreixen en un altre. Mentalment es nodreix el mal nodrit, es desespera l’ansiós, s’escapoleix l’egoista, es floreja segur el talentós, però entre la diversitat de jugadors i emocions trenquen el motlle els notables. I els notables no són uns altres que aquells que mantenen l’actitud, que no baixen els braços, que s’equivoquen fent, que creixen en l’adversitat, que animen al desanimat, que fan costat al valent, que sumen fins i tot en les batalles impossibles.
Per això hi ha indispensables, els diem notables perquè quan juguen cremen sent incombustibles, perquè quan no juguin animen a prop, molt a propet del camp i fora d’ell i a tot arreu. Integren forces, encoratgen en els entrenaments o se’n van silenciosos al gimnàs a tonificar la seva voluntat o un dit gros si els és possible, s’acosten amb crosses o coixejant, somriuen i valoren seriosament l’esforç aliè, se sumen a la festa de la victòria o li baixen el preu al fracàs perquè la resurrecció no sigui penosa, valoren el talent, atenen el ferit, corren amb els bidons d’aigua si la seva lesió ho permet, aixequen banderoles. No hi ha en ells ombra d’enveja, baixen als inferns a buscar aquestes forces necessàries per a tornar al camp, però no al joc, perquè en el joc viuen. Els notables competeixen amb si mateix tot l’etern temps i ho fan amb gust. Sepulten cada dia qualsevol impossibilitat amb la seva tenacitat i confiança, construeixen la seva perseverança contra tota força iniqua que pretengui detenir-los. El seu coratge és intens i la seva humilitat fonament, els notables mai perden, ni quan perden i la seva lluita va molt més en allà de l’esport. L’equip està per sobre de la seva singularitat i faran el que calgui fer per a construir-lo. El secret d’aquests subjectes? … Doncs que als notables els agrada l’existència, gaudeixen a ple del desafiament d’estar vius.
Per això potser el notable no espera amb gran ansietat una convocatòria, estarà on li toqui i farà el millor que sàpiga fer, ho deixarà tot i es preguntarà en solitud… “Com puc progressar en aquest aspecte o en l’altre?” El notable s’autoconvoca, juga i “punto pelota”. Si és en el B doncs bé, si és en l’A doncs millor, si és a la Catalana allà anem!, si queda doncs bé, sinó doncs bé, si es lesiona doncs a recuperar-se. El notable, si pot, fa fintes en el camp, però mai fuig d’estudi en el joc de la vida. I clar… S’aspira a formar equips de notables, Staff complets inclosos, si en cada categoria cada membre del nostre esport no eludís el compromís adquirit i amb picardia, treball, transparència, autocrítica i honestedat fes el millor que pot en la seva tasca, podrem de veritat cridar genuïnament: Una vegada Santcu, sempre Santcu!!!… Tots sabran llavors de quina fusta aquesta feta la nostra casa, en un món a vegades obvi i ordinari, el nostre club pot fer possible persones notables, lluir la seva formació i cridar el seu lema amb alta convicció. Es parla molt dels valors del rugbi, i creiem que no són una altra cosa que valors humans que es posen de manifest en el rugbi, però que no són excloents d’altres esports i activitats en el territori de l’experiència i la cultura evolutiva. No fomentem aquests valors perquè són “políticament correctes”, els valorem perquè són feliçment eficaços per al gaudi d’una vida plena, sigui en l’individual com en el col·lectiu.
PREGUNTES
Creus que és un símptoma evolutiu premiar internament a membres de cada categoria en cada fi de temporada per la seva aportació extraordinària al club?
Quins valors creus que el Club hauria de premiar anualment? Honor / Talent /Esforç /Altres…?
Creus que tals premis a jugadors/tècnics/delegats permeten una integració del club i fomenten els valors del nostre esport o et sembla irrellevant aquest gest?
EQUIP SUB/18