Meritxell Tur (Txell), jugadora del primer equip femení del Sant Cugat. Als seus 30 anys, visitadora farmacèutica de dia, capitana del Sancu a les tardes i tercera línia en els seus somnis (tal com afirma ella).
-Com vas començar a jugar a Rugbi?
Vaig començar jugant en la universitat fa uns 9 anys, perquè necessitava crèdits per a acabar la llicenciatura de biologia… I em vaig enganxar.
Una vegada va venir una noia del Sancu i ens va proposar un triangular en la Guinardera, després algunes de les meves companyes van començar a jugar a 7s al Sancu i em van enganyar per a apuntar-me també, pot ser que sigui un dels majors enganys de la història, perquè segueixo aquí…
-Quins objectius tens en l’àmbit esportiu enguany?
M’agradaria poder arribar a posar-me al nivell de les noies que han vingut. Hi ha molt a treballar, però sobretot estic centrada en el meu u contra u i intentar millorar les meves carreres curtes.
-Com a capitana, de què t’encarregues?
M’agrada pensar que som el vehicle de comunicació entre l’staff i les noies. Sobretot he pres una posició en la qual les noies puguin dipositar total confiança i que se sentin abrigades pel club, més enllà del suport que ens donen de mitjans (fisio, preparador, etc) moltes vegades es necessita una miqueta més de personalització de les situacions.
-Com és carregar amb la responsabilitat de l’equip dins i fora del camp?
A vegades se’m fa esgotador, però ho compensa sempre el cap de setmana en el camp, quan veig que hi ha la sinergia que tracto de comunicar-li a totes les noies de l’equip.
-Quins valors creus que defineixen el rugbi en la teva vida?
Sobretot companyonia. Per a mi l’explicació és de la següent manera: quan avances al camp cada centímetre costa moltíssim de guanyar, és com avançar en la vida. I cada centímetre estàs secundada per les teves companyes, és a dir cada repte que se’t presenta dia a dia ho acompanyes de la gent que vols i que saps que estarà amb tu a tot, com l’equip en si.
Quan retrocedim això és un moment dolent en la teva vida, però gràcies a la gent del teu voltant (a les meves compis) sé que tornarem a avançar.
– Què li pots aportar a l’equip i quins creus que són les teves millors virtuts rugbistiques?
Bona pregunta… Jo moltes vegades ho penso i ara com ara només puc contestar que el placatge no em va malament…
– Jugador/és referents i perquè
La veritat és que cap, no m’agrada seguir a una persona, crec que cada jugador professional és aquí perquè té una qualitat excel·lent, així que tots són admirables.
-Equip/selecció preferida
La meva benvolguda selecció d’Escòcia
-Un partit per a emmarcar?
Un partit contra Sant Boi.
Erem 10 al vestuari, la nostra 11a companya no sabia si arribava, l’àrbitre ens va dir que sí en 10 min no arribava suspenia el partit. La Marta Calvet, no sé encara com ho va fer, ni quants radars van explotar al seu pas, va arribar en menys d’aquests 10 minuts. Juguem, dins del nerviosisme que era present en tot el nostre equip, patint cada passada, cada placatge, cada melé i cada touch, però acabem guanyant.
La festa post-partit va ser brutal (remarca Txell).
– Podries fer una llista de les teves lesions?
Per sort poquetes… Un dit trencat que s’ha quedat extrany.., húmer trencat i últimament sofreixo la síndrome de la cella sagnant, això és que cada dues per tres, al mínim cop sagna….
– Un llibre, una cançó i una pel·lícula
Llibre: Qualsevol llibre de Milan Kundera però en concret “La immortalitat”.
Cançó: “Telegram” de Nazareth
Pel·lícula: No sóc de pelis però recomano sempre “Memento” de Cristopher Nolan
– Quins hobbies en el teu temps lliure?
Quin temps lliure?! (entre riures). El poc temps lliure que tenim llevant el gym i els entrenaments, el dedico als meus amics i familiars. I sempre que puc sortir a ballar salsa social.
– Què és per a tu el rugbi?
El millor que m’ha passat en la vida.