Cada setmana, en la mesura que sigui possible, tindrem una crònica de l’experiència en curs, sigui del propi partit, sigui de curiositats, troballes o detalls esportius que valorem comentar i reflexionar junts. Nostra primer lliurament refereix a la pretemporada que acabem de finalitzar amb un peu en el Baldiri enfront del Sant Boi i un altre en Argeles Sud Mer /France, enfront del Etoile Sportive Catalane (ESC). Ens mou i interessa la reflexió apassionada i evolutiva sobre el nostre club de rugbi a mesos de complir el seu 35 aniversari i en edat de merèixer un salt qualitatiu que visioni, sintetitzi i integri un rumb virtuós. Amb això en ment, acabarem cada crònica amb preguntes públiques i en veu alta que aspiren a provocar idees intel·ligents, devolucions apassionades o simplement valoracions que enriqueixin el camí. Amb el valor de la nostra diversitat i la deguda elegància i honorabilitat, és obvi esperar que s’evitin autoreferències o assenyalaments puntuals per a centrar-nos únicament en el projecte club, amb la genuïna passió que això inspira i els valors que desitgem aclarir i consolidar.
Dit això, no ens detindrem aquesta vegada en l’anàlisi de tal o tal altre partit, de tal o tal altra decisió sinó en la maratónica pretemporada que hem fet, el balanç possible i les idees força que mouen a aquest Staff. Els qui porten la responsabilitat tècnica entenen que la manera de fomentar valor esportiu és i serà enfrontar-se als millors i els millors que tenim a mà són els francesos per mèrit propi. El rugbi mundial té la seva meca a Gran Bretanya i el seu rebel i potent contrapartida a Oceania i sota l’Equador com tots saben. Els primers ens queden financerament incòmodes ara com ara i els segons gairebé impossibles però el Sud de França (nació que ha pres el testimoni d’Anglaterra i potenciat seriosament l’evolució del rugbi en centre Europa fa ja més d’un segle), ens queda a prop, és el veí del costat… Només hem d’anar a buscar-los, provocar-los, barallar-los, mostrar-los que el nostre atreviment mereix el seu nivell, que no “tonteamos”, que desitgem competir i crear llaços genuïns d’amistat i intercanvi.
Per això no es va dubtar primer, a iniciar-nos a Euskadi acceptant aquest torneig matiner i dificil de gestionar on 4 equips francesos assistien amb la seva armada oliada i l’Hernani, acostumat a posar en valor la proximitat amb França, cap al que calia fer: fomentar el seu rugbi, la seva experiència, els seus vincles internacionals de manera pragmàtica i evolutiva. Com no anar llavors?! Com rebutjar “el convit”?! … Encara quan els nostres jugadors tornaven verds i relaxats de les seves vacances o alguns ni això (no podrien ni pensar a venir), encara quan de Carboners, Barcelona i altres clubs de Catalunya arribaven jugadors tocant les portes del nostre club i a penes podíem integrar-los, encara quan els del primer any S/18 amb els seus “novatías” a coll, apuntaven a un nou equip deixant enrere l’avantguarda de l’any anterior i els seus èxits en el S/16 per a reunir-se amb un altre equip rodat i reeixit que una mica més madur i suficient, els esperava amb una certa indiferència. Com integrar tot això??!, un nou Staff, nous jugadors, una transició complexa i poc temps.. Com?.. Perquè amb atreviment, caminant cap endavant i acceptant el desafiament.
Es va perdre gairebé tot, es va guanyar gairebé tot… Repassos més o menys ajustats en l’esportiu excepte alguna excepció i al seu torn un reconeixement de l’altre… De l’adversari i el seu treball previ, del nou col·lega i el seu valor, de la falta de rodatge pròpia, de síntesi, de fluïdesa i enteniment. Es reconeixien tots amb tots, amb els qui comptar, els qui seran aquí sempre, els qui podrien afluixar, als qui secundar, als qui sustentar, els qui liderarien, tots amb tots, en el fang de l’atreviment i amb una certa dificultat… Va començar el reconeixement, la integració d’un equip que no seria fàcil gestionar, pocs per a ser dues esquadres, molts per a una… Alguns es van baixar o estan en procés, uns altres es van sumar amb entusiasme genuí. Alguns venien de lesions i es recuperen amb paciència, uns altres es lesionaven per l’abrupta posada en escena. S’integra aquí, s’obre allí tot el temps… La dificil meta de crear una visió, un sentit i un equip està en joc. Després entrenamanets intensos, la catalana tirant una vegada i una altra dels nostres jugadors, després València i les petjades d’un equip S/18 que comença a trobar-se i donarà que parlar i el tancament d’orquestra, un cànon a dues bandes: els nostres guerrers en alta i digna competició contra qui busca desbancar-nos a Catalunya d’una banda en el Baldiri i a França, amb una tribuna local udolant d’estupor davant la demostració de joc, coratge i intel·ligència esportiva del nostre XV.
Es va perdre gairebé tot, es va guanyar gairebé tot en aquesta pretemporada, estem temperant un equip en tot el seu abast, es van perdent innocències, es van guanyant responsabilitats, es van perdent nocions infantils, es guanyen i encarnen nocions d’alt esforç i dignitat, es van perdent les pors, es va guanyant coratge i sobretot, la noció nítida que una certa emoció que alguns diuen glòria, no s’aconsegueix sense esforç, no s’aconsegueix sense valors, no s’aconsegueix sense atreviment i sobretot no s’aconsegueix sense equip…
Les nostres preguntes:
. Creus que la competència amb els nostres veïns francesos fomentaria la nostra evolució esportiva i la projecció com a club de rugbi a nivell internacional?
. Creus que és hora d’establir un pla i una pressió consistent i argumentada perquè la FER i la FCR valorin un acord amb la FFR francesa per a establir la competició oficial a dues bandes, integrant equips de rodalia com ho són aquells veïns al Pirineu, amb el propòsit fonamental de posar a nivell al rugbi de l’estat en el món?
EQUIP SUB/18